RSS Feed

Ocupem la Ciutat de la Justícia per denunciar la #InjusticiaDeLaJusticia

22/04/2013 by iaioflautas

Seguim la lluita en defensa dels drets i llibertats de la ciutadania

LA LLUITA PER LA LLIBERTAT I CONTRA LA CRIMINALITZACIÓ DE LA PROTESTA

Avui, dilluns 22 d’abril del 2013, l’Assemblea de Treballadors i Treballadores de Ciutat de la Justícia; Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia del Col·legi d’Advocats de Barcelona; La PAH; Rereguarda en moviment i Iaioflautas; ocupem la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, per defensar la llibertat i per denunciar la#InjusticiaDeLaJusticia mitjançant la criminalització de la protesta ciutadana pels drets civils, socials, econòmics i polítics. A la vegada que especuladors, polítics corruptes i tots els responsables polítics i econòmics de la situació extrema que vivim la ciutadania queden alegrement impunes.

Portem gairebé cinc anys convivint amb un capitalisme desenfrenat que no accepta límits. Que avança sense pudor i que aspira a mercantilitzar-ho tot. L’habitatge, la sanitat, l’educació, l’espai públic, les relacions afectives. Que per avançar, necessita rebentar l’autonomia individual i col·lectiva. Aïllar a les persones i reduir-les a la servitud, a la impotència. El consumisme dirigit, l’alienació programada, són això: figures de la impotència. L’altra és la por. A ser desnonat, a perdre una feina, a no poder pagar els deutes, a ser multat en el metre, a ser expulsat per no tenir papers, a ser detingut en una manifestació o en una okupació. L’individualisme, la por, la servitud voluntària i involuntària, són formes d’impotència que es donen la mà. Totes estan a la base de la deudocracia.

Aquesta història, per descomptat, no és nova. La deudocracia és filla del neoliberalisme. I aquest de l’afany capitalista de deixar anar amarres. De lliurar-se dels lligams que li van imposar les lluites i resistències populars. Després de l’enfonsament del socialisme irreal, la bèstia no vol morrió. No tolera els límits jurídics, no tolera els drets, no tolera les lleis. A menys, clar, que siguin les seves pròpies lleis. Les que beneficien als bancs, als grans evasores fiscals, a la fosca trama de la cleptocracia. Aquestes lleis, sí. Les que carreguen contra els dèbils, i callen davant els forts, les que asseguren la “culpabilitat de les sardines” i la “impunitat dels taurons”, com deia la gran Rosa Luxemburg. Allò altre, els drets humans, és un emprenyament. Un lligam inacceptable. És igual que es tracti dels drets socials i ambientals que dels drets civils i polítics. La bèstia no vol morrió, ni crítiques, ni protestes que se li vagin de les mans. Solament consumidors dòcils i atemorits. Per això, borda indignada contra un piquet sindical o contra un escrache mentre assegura privilegis als bancs, mentre aprova normes indecents que deixen a milers de persones sense feina, sense casa i sense futur. Per això, escanya l’Estat social, mentre liquida els béns comuns, munta l’Estat penal, l’excepcionalitat punitiva, la vigilància contínua.

La ciutat vigilada, la ciutat de la por, que està en el nucli de la barbàrie neoliberal. Pràctiques de disciplina que traspassen els murs de la presó i s’estenen en la metròpolis punitiva. Escàners en els aeroports, empremtes digitals, registre de dades a la xarxa, càmeres de vigilància, seguretat privada i policia a tots els llocs. “La policia arreu, la justícia enlloc” com deia Victor Hugo fa un segle. Una espècie de guerra de baixa intensitat que no es lliura en les trinxeres sinó en els supermercats, als parcs, en el metro, en el sofà de les nostres cases. Una guerra que aixeca murs, fronteres i que converteix la ciutat en un gran panòptic en el qual tots som reclusos i guàrdies. Atents vigilants del veí, convertit en una amenaça. I al costat d’aquesta repressió vetllada, acceptada de manera gairebé voluntària, l’altra. La repressió pura i dura contra els exclosos i contra els dissidents. Treballadores sexuals, graffiters, captaires, emigrants sense papers, joves sense futur, vaguistes, activistes socials. Tots en el punt de mira de les ordenances del civisme, convertida en una autèntica Patriot Act urbana, en la nova constitució de la ciutat. Tots en el punt de mira d’uns codis penals que s’endureixen a mesura que augmenten la desigualtat i la resistència.

La criminalització de la protesta, de la dissidència, tampoc és nova. Però s’accelera quan creix la resistència. Es va veure amb la irrupció del 15-M, amb les vagues generals, amb el setge simbòlic al Parlament, amb el 25-S. Primer, el paternalisme condescendent, la pastanaga. Després, el pal, el rostre feréstec del poder. A mesura que les polítiques d’austeritat s’han anat intensificant, el PP i CiU han rivalitzat en iniciatives repressives. Avui, major contundència policial i judicial. Demà, restriccions al dret de reunió, prohibició d’ocultar el rostre en les manifestacions i designació de fiscals especialitzats en “guerrilla urbana”. Més tard, obertura de webs perquè els “ciutadans” puguin delatar als “antisistema”, ampliació de conductes constitutives d’atemptat contra l’autoritat, assimilació de les protestes a conductes terroristes o prototerroristas, el monitoratge policial de les xarxes socials.

És el dret penal de l’enemic. El que no té empatx a anar “més enllà de la llei”, com deia el ex-conseller Puig. O a recórrer a la “enginyeria jurídica” si cal treure’s del damunt alguna garantia incòmoda, com diu el ministre Fernández Díaz. És el dret penal de l’enemic, que criminalitza a qualsevol que gosi alçar la veu. Que expulsa de les places als indignats, que tracta com a “rates” als vaguistes, com a “nazis” als deshauciats. I que no es concep sense el dret penal dels amics. Aquest que es posa al servei del poder i que mira cap a un altre costat quan hi ha frau fiscal, que indulta als grans banquers i que promou o absol la violència policial. En realitat, la violència punitiva de l’Estat sempre ha trobat els seus enemics. I quan no, els ha inventat. La inquisició va perseguir a les camperoles desposseïdes de les seves terres acusant-les de bruixes. Les classes propietàries van perseguir als obrers acusant-los de degenerats, de hienes, de xusma, de ganduls. Vists amb dimensió històrica, qualificatius com “perro-flautas” o terroristes són variants, sovint, d’un odi llunyà. El que porta implícita la demofobia, l’odi classista (i fins i tot racista) dels poderosos als qui poden posar en perill els seus privilegis.

Portem anys, dècades, convivint amb un capitalisme sense complexos que pretén reduir-ho tot a simple mercaderia, a benefici immediat. El seu avanç ha donat lloc a múltiples formes de barbàrie. Augment de la pobresa, depressions, suïcidis, centres d’internament, brots d’extrema dreta. Però també està generant, en el seu afany totalitzador, inèdits espais de solidaritat, de resistència. Un dia és la PAH i aquells que posen el cos per parar desallotjaments, un altre les mobilitzacions contra la privatització de l’aigua, un altre les vagues generals, un altre la vaga dels treballadors de Telefónica, un altre les desenes d’iniciatives cooperatives, anticapitalistes, que sorgeixen aquí i allà. Després del diluvi neoliberal, aquestes iniciatives poden semblar modestes. Però estan aconseguint el que semblava impossible. Que la violència exercida contra milers de famílies sigui una impugnació eficaç, socialment compartida, de la criminal aliança entre política i diners que la fet possible. Que la classe política que ha gestionat la deudocracia, la cleptocracia, estigui més deslegitimada que mai. Que el règim bipartidista i monàrquic heretat del franquisme i avui rendit a la troika comenci a aparèixer com un llast insuportable.

Aquesta deslegitimació, certament, pot traduir-se en resignació, en abandó. Però pot alimentar, ja ho està fent, reaccions d’indignació que mutin en lluites per la dignitat, per la constitució d’alguna cosa nova. Que això ocorri no depèn de cap llei divina. Depèn de nosaltres. Perquè com deia Schiller “el que no ha succeït mai, no ha envellit mai”. Segueix allà per qui tingui la passió, la capacitat per rescatar de l’oblit les lluites i els somnis dels qui ens van precedir. I per alimentar, amb aquesta memòria, les nostres pròpies raons per estar i colpejar juntes. Contra la por, i per la llibertat.


Hospitalet, dilluns 22 d’abril de 2013

#InjusticiaDeLaJusticia

Assemblea de Treballadors i Treballadores de Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet (http://justiciaxjusticia.blogspot.com.es/) Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia del Col·legi d’Advocats de Barcelona; La PAH (www.afectadosporlahipoteca.com); Rereguarda en moviment (www.rereguardaenmoviment.org); Iaioflautas (www.iaioflautas.org)

Streaming via @celescolorado http://bambuser.com/v/3531926

 

Recull de Premsa

 


3 Comments »

  1. ENRIC dice:

    Y TAMBIÉN ESTOY MUY ORGULLOSO POR PARTE DE NOSOTROS LOS IAIOFLAUTAS DE DEFENDER AL CÁMARA QUE NOS AYUDA SIEMPRE, PORQUE NINGÚN MATÓN CON ASPIRACIONES DE SICARIO,TIENE DERECHO A ZARANDEARLO Y MÁS EN EL EJERCICIO LIBRE DE SU PROFESIÓN. GRACIAS POR ESTAR CON NOSOTROS Y MUY BIEN COMPAÑERO POR TU APTITUD ANTE LA LIBERTAD DE EXPRESIÓN.

  2. ENRIC dice:

    MUY POCO PROFESIONALES, LA EMPRESA QUE SE OCUPA DE LA SEGURIDAD DE LA CIUTAT DE LA JUSTICIA, MUY POCO PROFESIONALES. ESTÁN ALLÍ PARA EVITAR CONFLICTOS O PARA PARAR DE UN EMPUJÓN Y SIN NINGÚN RESPETO A UNA PERSONA QUE SE HA EQUIVOCADO Y NO HA PUESTO EL BOLSO EN LA LINEA. QUE SON GORILAS DE DISCOTECA O SE DAN CUENTA QUE ESTÁN EN UN EDIFICIO PÚBLICO DONDE HAN DE AYUDAR A ESE PÚBLICO. ¿QUE TIENEN QUE PROVOCAR A LAS PERSONAS PONIÉNDOSE LOS GUANTES EN POSICIÓN CHULESCA COMO AMENAZANDO PARA PEGAR O AYUDAR A LAS PERSONAS, SOBRETODO A LAS DE CIERTA EDAD? QUIZÁS LA CIUTAT DE LA JUSTICIA DEBERÍA PLANTEARSE A QUIEN LE DA LOS SERVICIOS DE VIGILANCIA, PARA QUE NO LA CONFUNDAN CON LUGARES PARA EL BOTELLÓN DONDE ENVÍAN PARA VIGILAR A MATONES. MUY POCO PROFESIONAL, MUY POCO PROFESIONAL.

  3. […] "CRITEO-300×250", 300, 250); 1 meneos   Ocupan la Ciutat de la Justícia en Barcelona para denunciar la #InjusticiaDelaJusticia (CAT) http://www.iaioflautas.org/blog/2013/04/22/ocupem-la-ciutat-de-l…  por bensidhe hace nada Hoy […]

Responder a ENRIC Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *